ESTRATEGIES D'APRENENTATGE , DE TREBALL I D'ESTUDI EN ENTORNS VIRTUALS

Buenas tardes,

Deciros que no tengo mucho tiempo para poder escribir en mi blog ni en de la Aula, pero bueno hago el esfuerzo de ir pasandome.

Aqui os dejo anotado un pequeño resumen sobre la actividad 1.

Saludos!!!


1. APRENDRE EN L'ENTORN VIRTUAL DE LA UOC

Estudiar en un entorn no presencial requereix que els seus usuaris coneguin l’ús i el domini de tot un seguit d’eines tecnològiques imprescindibles. El correu electrònic i els diversos formats digitals sobre suport web configuren un conjunt de continguts, espais i serveis, la utilització dels quals resulta indispensable per a les tasques d’aprenentatge, treball i estudi de qualsevol estudiant de la UOC.
Les eines tecnològiques són el pont entre l’estudiant i el conjunt de la UOC, i l’instrument amb el
qual podreu actuar i interactuar amb la resta de persones del campus, el conjunt d’informacions
que vehiculen, i la xarxa de fluxos comunicatius que generen.
El terme VIRTUAL fa referència a tot allò que no és presencial, perquè s’articula al voltant de mecanismes i dinàmiques electròniques i digitals, però que és tan real com qualsevol cosa que puguem reconèixer i tocar en formats físics universalment reconeguts.
El professor és un INTERMEDIARI entre la informació i els coneixements disponibles, i l’estudiant. L’estudiant és el veritable SUBJECTE PROTAGONISTA del procés d’aprenentatge i és qui ha de decidir a cada moment quins coneixements necessita i per què. El professor no transporta físicament coneixements a l’estudiant, sinó que facilita eines, coneixements, indicacions i orientacions per a estimular la capacitat d’aprendre de l’estudiant, i estalviar-li temps i desplaçament físic.
L’avaluació continuada és una ESTRATRÈGIA absolutament adequada.

2. ESTRATEGIES AL CAMPUS VIRTUAL

El CAMPUS VIRTUAL de la UOC és un model d’INTRANET (xarxa d’ús exclusiu per a usuaris acreditats) PEDAGÒGIC.
La visió de conjunt de les funcions de COMUNICACIÓ, INFORMACIÓ, RELACIÓ, COOPERACIÓ I GESTIÓ i el coneixement de les tècniques que les activen és el que ha de permetre a cada estudiant de dissenyar i establir el conjunt d’estratègies personals d’ús del CAMPUS VIRTUAL que més s’adapti a les seves necessitats i objectius d’aprenentatge
Els elements d'estratègia personal : poden ajudar a l’hora d’orientar el disseny d’estratègies personals són: la connexió, la tria dins el campus, les rutines, la bústia personal, la personalitat virtual i els missatges.
Elements d'estrategia social: en el respecte, l’economia a la xarxa, la cura amb els virus i la responsabilitat amb la pirateria i el plagi són elements claus d’estratègia social a la xarxa.

3. Estratègies a l'espai de docència

L’espai de docència o aula virtual és l’espai del campus virtual dedicat específicament a construir entorns d’aprenentatge coordinats per un tutor o consultor.
L’estudiant fa les activitats següents:
treballa en contacte permanent amb els seus companys d’aula i el seu professor consultor,
troba els materials que l’orienten en el seu procés de cerca d’informació,
obté les indicacions sobre el funcionament i dinàmica de l’assignatura en el PLA DOCENT,
té espais d’intercanvi d’informació en el FÒRUM i el DEBAT, i
accedeix a espais de treball cooperatiu en l’ESPAI DE DISC COMPARTIT.

El pla docent és la guia d’estudi de l’assignatura i l’eina imprescindible i bàsica que l’estudiant ha de tenir present en tot moment per a entendre el conjunt global de l’assignatura i el detall de cadascun dels elements que la componen.

4. Estratègies d'estudi

En termes generals, podem dir que els materials didàctics constitueixen les propostes de continguts bàsics que cada assignatura dels estudis de la UOC fa als estudiants com a estímul, punt de partida i guia d’orientació per a determinats aspectes concrets del seu procés d’aprenentatge.
Estudiar en un entorn virtual, i en l’entorn virtual de la UOC en particular, ofereix possibilitats de temporalització i planificació molt més flexibles que les que té l’estudi convencional.

5. Estratègies de treball cooperatiu

És un procés en el qual cada individu aprèn més del que aprendria per si sol, fruit de la interacció dels integrants de l’equip; i, per tant, un treball fet amb un grup cooperatiu té un resultat més enriquidor al que tindria la suma del treball individual de cada membre.
Un treball cooperatiu NO és un treball fet per un conjunt de membres en el qual cada un produeix una part del treball per a finalment juxtaposar-les totes, sinó que comporta tota una estructura organitzativa que afavoreixi una elaboració conjunta del treball."
La participació en un grup de TREBALL COOPERATIU no solament NO estalvia cap esforç a cadascun dels seus membres, sinó que requereix d’aquests una implicació personal específica en els aspectes següents:
per a assolir els objectius del grup,
per a fer funcionar les dinàmiques que requereix,
per a obtenir resultats pedagògics efectius, i
per a produir unes rendibilitats en aprenentatge superiors a les que s’obtindrien en processos individuals.



"En la sociedad del conocimiento la riqueza está en las ideas"
d’Alfons Cornella (març 1999)
Por alguna razón, quizás profunda pero a lo mejor coyuntural, nos encontramos con que el concepto "conocimiento" entra a formar parte del discurso económico y político en Occidente. Empresas, empresarios, profesores, todos se han puesto de acuerdo en que el conocimiento es un activo fundamental para el desarrollo; es más, muchos de ellos convienen en que es "el" activo más crítico para el futuro. Este discurso coincide, curiosamente, con el momento quizás más dulce en el campo de las tecnologías de la información (están por todas partes, tenerlas y usarlas dan estatus, no utilizarlas te convierten en un dinosaurio), y a la vez, con un momento de crisis de la escuela. O sea, el conocimiento es vital, parece que empezamos a tener herramientas para manejarlo, pero las formas tradicionales de transmitir conocimientos parece que no funcionan. Se trata de tres problemas distintos, que normalmente tratan expertos distintos, pero que por razones que quizás no comprendemos aún, están hoy y estarán aún más en el futuro íntimamente ligados. El reto de los próximos años consiste, precisamente, en poner a trabajar a mentes normalmente concentradas en áreas muy específicas, en escenarios más amplios, más complejos, más multidisciplinares. Como se ha mostrado en este texto, la gestión del conocimiento como activo es ya considerado como algo crítico desde la perspectiva de la política industrial; la educación de los ciudadanos es pensada desde un horizonte de estabilidad democrática, de pleno empleo. La cultura de la información se ve como más fundamental que las habilidades consideradas como básicas en una sociedad industrial. La competitividad de las naciones se ve desde puntos de vista diferentes. Y detrás de todos estos nuevos planteamientos aparece, de manera persistente, la idea de que las ideas son el motor del futuro. Las ideas para el cambio, la inteligencia colectiva como dínamo del bienestar. No se trata, como hemos intentado demostrar, de una mera abstracción, resultado de una moda más. Parece que hay fundamentos que demuestran que, en efecto, estamos entrando en una economía del conocimiento.
Si todo esto es cierto, el debate sobre el sistema educativo se situará en el centro de otros muchos debates. La educación será como aquella pieza del puzzle que siempre acaba cohesionando a todo el conjunto. Quizás esto ya ha sido así desde siempre. La novedad es que ahora estamos siendo más conscientes de ello. Que los políticos aúpen el debate sobre la educación a lo más alto de su discurso es ciertamente nuevo.
Pero reentender el rol del sistema educativo no resulta fácil, especialmente si la discusión se restringe a lo endogámico. En otras palabras, el futuro de la educación en la sociedad del conocimiento no puede ser debatida sólo por expertos en educación. Las empresas, los ciudadanos, los jóvenes, todos tienen algo que decir. Y habrá que escucharlos con mucha atención. Entre otras cosas porque no hacerlo en la época de la interactividad sería algo anacrónico. En este texto se ha pretendido tan sólo aportar algunas ideas sobre la necesidad de la reinvención de la educación en la sociedad del conocimiento. Pero necesitamos muchas más...